Júlia Lull Sanz Doctora en teoría de la imatge, educadora i activista feminista.
Llicenciada en Història de l'art per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha cursat el
màster Pensar l’art d’Avui (UAB i Fundació Miró) i el màster en estudis comparats d’Art,
Literatura i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra. Va obtenir una beca de treball
MAEC-AECID que la va protar a treballar al CCE Juan de Salazar a Asunción, Paraguay.
Va presentar la seva tesi doctoral a la UB titulada Las imágenes de mujer, más allá de la
teoria del síntoma de Didi-Huberman. On va tractar d’articular una metodologia crítica
d’investigació de les obres d’art basada en l’arqueologia i el psicoanàlisi. Amb l’objecitu
d’aprofunidr sobre les formes en què operen socialment les figuracions de dona en el
context del sistema patriarcal hegemònic. 

Especialitzada, des de fa deu anys, en la investigació de noves metodologies
d'aproximació a les imatges i en el disseny de projectes d’educació a través de les arts. És
coordinadora de projectes i de l'equip d'Educadores del Museu Nacional de Catalunya.
Treballa tambe como a professora associada a la Universitat Pomeu Fabra impartint
l’assignatura Fonaments de la història i teoría de l’art. Des de 2012 és coordinadora del
projecte FEMART, un projecte amb compromís polític feminista que aglutina una Mostra
d’art, un espai de formació i un arxiu de pràctiques artístiques feministes contemporànies
amb seu a Ca la Dona. Des de 2022 és part del col·lectiu impulsor d’Ullal Festival de
fotografía incisiva.

Des de FemArt i Ullal. Festival de fotografia incisiva, col·lectius dels que sóc part
impulsora des de fa més de 10 anys, creiem que és molt problemàtic entendre com a
sinònims art i institució artística. Sabem que totes les activitats socials son prèvies a les
institucions que pretenen acollir-les, englobar-les, encerclar-les i re-fundar-les des d’uns
interessos determinats, suposadament “ordenadors”. Atès que la institució no es pot
permetre donar cabuda a tot el camp que desitja instituir, l’interessant esdevé precisament
situar-se en allò que la desborda: allò social anònim i persistent.La meva pregunta inicial
seria la següent: Com pensar els espais d’activisme i lluita social de base com a zones de
cura(doria) deslocalitzada?

Els dispositius de cura són el resultat d’una activitat de confiança radical en les capacitats
que té una comunitat, en l’autogestió i el suport mutu. Quan parlem de dispositus de
cura(duria) es vol fer també un exercici de des-museïtzació de la tasca curatorial i fer
èmfasi al mateix temps en les relacions, conexions e intercanvis que conformen tota
disposició per a la cura. Els dispositius de cura que es volen investigar són aquells que
resulten de la interrupció que produeix en la pràctica artística una realitat social
determinada.